Lletraire

Aquesta crisi, que ja dura una quinzena, inevitablement dona ales a l'art. Ni en som els únics ni en som els primers. Ahir mateix, dissabte 28/3/20, el sucós programa radiofònic, Gravetat Zero d'À Punt , ens acostà diversos exemples. Vicent Usó, que n'és col·laborador amb la secció "Galerades", va resseguir obres literàries entorn del confinament. El nostre cas més reeixit és l'escriptura de l'obra l'Espill (1460), ja que el metge Jaume Roig va fugir de València per la pesta i es va confinar sobretot a Callosa d'En Sarrià. Segles després, tal com ens ha acostat Enric Balaguer , en 1942 quan l'exèrcit nazi ocupava França, el poeta Paul Éluard (pseudònim de Eugène Grindel) escrigué el poema "Llibertat", en el qual a partir dels elements del record i de la matèria viva aplega un univers que reclama per sentir-se lliure: "En el trampolí de la meua porta, en els objectes familiars, en el foc glorificat. Escric el teu nom.

Isc al balcó cada matí quan m'alce  Alçar les persianes és el primer símbol de vida. Després d'una setmana de confinament, viatge cada volta amb més vivesa. Braçat al balcó, quan tot és completament desert, sol anar i tornar a Romania. Fa uns quants anys viatgí a aquell país ignot i alhora bell. Sovint retorne als paisatges que vaig divisar entre la ciutat de Craiova i la capital Bucarest.  En obrir-se el matí, mentre veig i escolte la quietud del carrer, el record de la retina em retorna a aquelles grans extensions de terreny  només alterades per les vies del ferrocarril. Pot ser que ara siga el moment en què ens adonem que el planeta no sols és nostre i que som més que una part dels éssers vius que hi habiten.  Igualment succeeix amb el progrés tecnològic. Aquesta situació extraordinària tots els dies ens socarra la bateria dels telèfons a través de la sobreexplotació d'informació. Per agafar-ne perspectiva sempre ens quedarà la història. Aquesta setmana he r

"Els viatgers del poble" (I) Ha aplegat la Pandèmia del virus Covid-19. L'òptica dels humans és impostora. Fa com si es preocupara quan veu tragèdies a través de pantalles i, al mateix temps, fixa la vista recta i obsessiva quan el problema el té ben acostat. Sembla com si estiguera preparat, però si recordàrem l'apunt anterior, la situació s'ha agreujat i s'ha tallat el "trànsit". El poeta Clapés giravoltava entorn del temps i, ara, entenem que Caront també aplega a les terres de secà, però nosaltres mateixos som aigua i Caront. L'entrada de hui hauria hagut de ser completament diferent. Hauria tret del caixó un dels llibres que em vaig trobar i la novel·la que més ganes tenia de comentar: Matèria de Bretanya (1976) de Carmelina Sánchez-Cutillas, Escriptora de l'Any 2020 per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.  Hauria aprofitat aquesta entrada per a parlar de la visita a Altea (poble caminat per l'escriptora) on el

Totes les setmanes acudim a l'Agència de Viatges, "Eternitat". Ens hi fan descompte. La responsable, que ens coneix, sempre ens hi rep amb un somriure i, acte seguit, després de passar-hi la targeta bancària o de fer clic amb el mòbil, ens envia un correu electrònic --per no malgastar paper-- on ens hi detalla les claus per accedir als dies. Som esclaus del temps? Trobe que ens hem convertit en consumidors de l'instant, de la facilitat. Avancem decididament cap a objectius concrets i pròxims i no mirem als costats. Pense que hem de saber mirar de reüll, però no per desconfiança --que també-- sinó per panoràmica.  Llegir Trànsit , d'Antoni Clapés i Flaqué (1992) et porta una cascada de pensaments, de la mateixa manera que cauen i s'escolen els seus versos del buit dels ulls al crani. Aquest exemplar, que vaig recollir d'un mercat drapaire, resulta una porta mitjanament oberta cap al no-res; podria ser, de fet, el local llogat de l'Agència de V

"Si és cas traveses en tos viatges la vall que diuen de l'Alfàndec on rei En Jaume, prendat al vore-la un monasteri s'hi manà fer, dalt la muntanya, tristes i ombrives voràs les ruïnes d’un gran castell. Creixen ortigues entre les pedres que a cas serien les del rastrell; Reblits els fosos, tapiades les portes, Dalt les muralles, verds garrofers. En la cisterna que resguardava fresca i hermosa l’aigua lluent ja ni una gota lo pastor troba que en l’estiu puga calmar la set sols en peu queda, fera i altiva gegant atleta, despresi al vent sola i aislada , com una ensenya del poder moro, negra paret." Aquests versos del poeta Víctor Navarro ("Castell de la reina mora", 1873) demostren, com en molts escriptors del segle XIX, un tipus de literatura, la lírica (la intensió, la intimitat) de la qual es caracteritzava pels motius paisatgístics i, encara, per les referències històriques, més concretament: destacaven el