Vicent Pascual: "El guardià de l'anell" #11

"Si és cas traveses en tos viatges

la vall que diuen de l'Alfàndec

on rei En Jaume, prendat al vore-la

un monasteri s'hi manà fer,

dalt la muntanya, tristes i ombrives

voràs les ruïnes d’un gran castell.

Creixen ortigues entre les pedres

que a cas serien les del rastrell;

Reblits els fosos, tapiades les portes,

Dalt les muralles, verds garrofers.

En la cisterna que resguardava

fresca i hermosa l’aigua lluent

ja ni una gota lo pastor troba

que en l’estiu puga calmar la set

sols en peu queda, fera i altiva

gegant atleta, despresi al vent

sola i aislada, com una ensenya

del poder moro, negra paret."

Aquests versos del poeta Víctor Navarro ("Castell de la reina mora", 1873) demostren, com en molts escriptors del segle XIX, un tipus de literatura, la lírica (la intensió, la intimitat) de la qual es caracteritzava pels motius paisatgístics i, encara, per les referències històriques, més concretament: destacaven el resultat material de la història, l'arqueologia de la memòria: què hem sigut?; què hi queda de la nostra història? 

Navarro, com Teodor Llorente, Vicent Querol o Rafael Ferrer i Bigné entre altres, entenia que parlar d'aquell castell i d'Alfàndec (la Valldigna) era dignificar, no sols aquella vall, sinó la memòria col·lectiva dels valencians.

El llibre d'aquesta setmana, trobat a un mercat de vell, no per ser més llegit i conegut per l'alumnat de les escoles dels anys 90, mereix menys deteniment en la lectura. El guardià de l'anell  de Vicent Pascual (Silla, 1944) ha tingut una capacitat immesurable per endinsar els joves en la literatura valenciana. Ha sigut el bressol literari de molts adolescents dels anys 90 que amb normalitat començaren a llegir en la llengua en què s'expressaven.

Precisament, al meu entendre, la circumstància d'esdevenir aparador literari dels joves ha encapsulat aquelles lletres en les ja "clàssiques" etiquetes a què solen estar abocats els llibres. Sí per una banda és cert que les empreses editorials precisen estructurar els seus llibres amb catàlegs o col·leccions, trobe que no és menys cert que moltes voltes --massa-- aquestes etiquetes han reclòs molts llibres a prejudicis. 

En aquest cas, El guardià de l'anell s'ha subratllat com a una "novel·la juvenil". Pot ser que no siga aficionat a aquestes descripcions, però he pogut comprovar com llibres "juvenils" han connectat, per exemple, en persones majors que aprenen valencià. És tan sols una impressió: l'edat dels personatges pense que no sempre determina el públic lector.

El llibre de Pascual és una història trepidant. Un clàssic d'intriga. No m'agraden aquestes comparances, però crec que és visual: és una de les nostres novel·les a l'estil Dan Brown, això sí, i ho remarque: salvant l'Atlàntic que ens separa.

Amb Ferran, el personatge protagonista, ens vestim de curiositat i de vitalitat. Un món per descobrir. I viatgem. Agafem la Vespa de Pep, i ens venta el paisatge de la Valldigna. Ara és mà d'agafar la bicicleta i, des dels tarongers a la vora de la mar, pedalem cap al poble de Tavernes i, tot seguit, ens perdem pels carrers sinuosos de Benifairó i de Simat. Ens empenta l'aroma a tarongina.

Més que paisatgisme, tanmateix, l'escriptor focalitza la importància de la memòria: perquè fórem, som. Tot a través, com ens recordava el poeta Víctor Navarro, de les evidències del temps. La terra valenciana continua tenint-ne: en pocs quilòmetres: el Castell de la Reina Mora, la Mesquita de la Xara, el Monestir de la Valldigna, el Monestir d'Aigües Vives, el Monestir de Santa Maria de la Murta, el Castell de Corbera, l'Ermita de Sant Miquel de Corbera o el Castell de Cullera.

Això Pascual encara ho adoba de contingut educatiu o, almenys, de valors intrínsecs: la tolerància a les distintes maneres de parlar la nostra llengua, el respecte als altres, però sobretot la vivesa i la riquesa que esdevenen les cultures del món. Demostra que els valencians tenim una oportunitat singular per entendre la importància del mestissatge de cultures. Pascual aprofita l'avinentesa per acostar-nos la cultura àrab i la petjada en el nostre país a través de la població morisca. Un fil que mai es trenca i que, en certa manera, des dels topònims fins als cognoms, ens hi fa ser com som.

La Valldigna ens hi retroba com a societat. He pensat una estona després de la lectura. Encara més --causalitats de la vida!-- després de llegir els versos de Quim Sanç (febrer de 2020), escriptor i cantautor de Tavernes de la Valldigna, que viu a Catalunya. De tant en tant, retorna a la vall, i, en aquest cas, damunt la torre de guaita que mira la mar, diu:

"Encara és fosc sota la torre

I jo hi romanc, tot esperant,

Mentre el gebre, o la rosada,

Collen

Com ho han fet els meus records”

“amb el cel fent de testimoni

I la boca amb gust de sal

Jo t’espere, et pensé, et cride…

Ve una ona

Que m’esquitza amb el seu trenc”

“Vora el mar s’alça una torre,

Guarda la terra del mal

I, gravats entre ses pedres,

Els secrets d’amor i sal”

El retrobament ens hi fa "guardians de l'Anell": guardians de la memòria. Tant Joan Pelegrí, com Ferran, com Anna, i ara Quim Sanç, ens ho recorden.

Pascual, Vicent (1990), El guardià de l'anell, Tabarca: Castelló.