Manel Pitarch: "Poemari per a ociosos" #15

Aquesta crisi, que ja dura una quinzena, inevitablement dona ales a l'art. Ni en som els únics ni en som els primers. Ahir mateix, dissabte 28/3/20, el sucós programa radiofònic, Gravetat Zero d'À Punt, ens acostà diversos exemples. Vicent Usó, que n'és col·laborador amb la secció "Galerades", va resseguir obres literàries entorn del confinament. El nostre cas més reeixit és l'escriptura de l'obra l'Espill (1460), ja que el metge Jaume Roig va fugir de València per la pesta i es va confinar sobretot a Callosa d'En Sarrià.

Segles després, tal com ens ha acostat Enric Balaguer, en 1942 quan l'exèrcit nazi ocupava França, el poeta Paul Éluard (pseudònim de Eugène Grindel) escrigué el poema "Llibertat", en el qual a partir dels elements del record i de la matèria viva aplega un univers que reclama per sentir-se lliure:

"En el trampolí de la meua porta,
en els objectes familiars,
en el foc glorificat.
Escric el teu nom."

En aquest segle, en ple desarrollismo franquista, en aquelles persianes que s'obrien a la llum a colps, trobem un altre cas relacionat: Diccionari per a ociosos de Joan Fuster (1964). Segons l'assagista, en aquest cas es limitava a "conversar", "a reunir en volum una sèrie incoherent d'escrits, diversos en el tema i d'extensió desigual". I per què per a ociosos? "Perquè ¿quan llegiria, sinó en una estona d'oci?", aclaria l'autor. 

Aquell llibre, amb el temps, ha esdevingut un precedent per a la literatura assagista. Per no parlar de la figura pròpia de Joan Fuster, la magma obra del qual se la considerada "la mesura de totes les coses": arbre on arraulir-se per a uns i alhora foc i metralla per a altres. Siga com siga, valga la voluntat de Fuster, qui no volia establir "capelletes" que acatxaren el cap, sinó obrir el pensament contra el dogma.

Així les coses, en 2017, als vint-i-cinc anys de la mort de Joan Fuster, el poeta Manel Pitarch va guanyar el Premi Ibn Hazm de Xàtiva amb l'obra Poemari per a ociosos. Com constata Isidre Crespo --filòleg especialista en l'obra de Joan Fuster--, l'obra  de l'assagista de Sueca és una conversa permanent. Això mateix succeeix en el poemari de Pitarch, farcit d'intertextualitat. És més: els versos de l'autor circulen al voltant de l'existència, una miscel·lània o un antídot per al lector ociós.

"Ensume fregant l'espígol
mentre indague en la natura
el cadàver dels dies".

I més proper i particular per a nosaltres:

"Pels racons del capvespre
hivernen fragments de primavera,
les espirals de la papallona,
un espiadimonis perdut".

En aquest despertar de la primavera, del temps que renaix, observem com a Pitarch li interessa la poesia figurada com l'am per a dur-nos a acaronar tots els costats de la realitat:

"Sent vibrar atònit
les cordes vocals del cor.
És música que em plau
i a voluntat l'enregistre.
No anotaré imprescindibles
a l'agenda íntima.
Escoltar...i res més.
Ja han madurat les cireres."

En aquest temps que es vol estàtic correm el risc de l'espiral:

"Els braços mig creuats
guarden secrets hermètics.
L'horitzó se'ns fa esquívol
i temem perbocar el demà engolit,
mentre els recels romanen soterrats
al subsòl de les llaparasses."

Ociosos o ocupats, però responsablement aïllats, és el moment de posar a remulla l'instant, de fer un pensament sobre el ritme de les nostres vides i de valorar i d'aprofitar les hores que ens ha tocat viure. 

La poesia no és sinó una guia de viatges per a poder aconseguir aquest objectiu inajornable. Julio Cortazar diu que les imatges poètiques són l'autèntica condició efectiva d'existència. Més fusterianament encara: "la poesia és l'art --o la virtut-- de dir exactament les coses".

Pitarch, Manel, (2017), Poemari per a ociosos, Alzira: Bromera.






Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Qüestió de Martes?

Ricard Sanmartí: "Ressonàncies de l'Alguer" #17

Vicent Usó: "La retratista d'ànimes" #14