Carmelina Sánchez-Cutillas: "Matèria de Bretanya" (I) #13

"Els viatgers del poble" (I)

Ha aplegat la Pandèmia del virus Covid-19. L'òptica dels humans és impostora. Fa com si es preocupara quan veu tragèdies a través de pantalles i, al mateix temps, fixa la vista recta i obsessiva quan el problema el té ben acostat.

Sembla com si estiguera preparat, però si recordàrem l'apunt anterior, la situació s'ha agreujat i s'ha tallat el "trànsit". El poeta Clapés giravoltava entorn del temps i, ara, entenem que Caront també aplega a les terres de secà, però nosaltres mateixos som aigua i Caront.

L'entrada de hui hauria hagut de ser completament diferent. Hauria tret del caixó un dels llibres que em vaig trobar i la novel·la que més ganes tenia de comentar: Matèria de Bretanya (1976) de Carmelina Sánchez-Cutillas, Escriptora de l'Any 2020 per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. 

Hauria aprofitat aquesta entrada per a parlar de la visita a Altea (poble caminat per l'escriptora) on el professor Isidre Crespo, ahir dissabte 14/03/20, tenia preparada una ruta literària. Hauria emblanquinat el pensament transitant els carrerons d'Altea. Hauria vist la mar i l'horitzó que liniava la mirada de l'escriptora.

Ara bé, com que continuem tenint la capacitat de resiliència, m'he decidit a escollir-ne un dels capítols, "Els viatgers del poble" i rellegir-lo en aquest temps. 

Matèria de Bretanya en si mateix, com aporta Joan Borja, resulta un viatge a Altea, la casa de la mar. Un trajecte enrere, cap al record, que ara mateix, en ple confinament domiciliari, ens palpa els sentits.

"Viatjar", com recorda l'autora, sempre ha sigut "una aventura massa apassionant". En l'època actual de vols barats resulta inversemblant, però a mitjan segle XX era una idea completament usual. Això ens demostra que hem d'aprofitar aquestes hores incertes i canviants per entendre que tot canvia segons les seues circumstàncies: un diumenge pots sendejar la muntanya i a l'altre..., a l'altra ves a saber què.

L'escriptora és, per tot i per totes, una retratista. Sap captar imatges des d'angles diferents i n'aconsegueix extraure tot el significat i dimensió. Sánchez-Cutillas té ulls també al pensament i al cor. Entén allò que veu des de la perspectiva de la seua vivència. Té, podríem dir-ho, allò que anomenen "mirada poètica", si entenem --això sí-- per poesia com les ulleres que miren fora i dins de l'ànima. L'escriptora no pretén publicar una crònica, sinó revisar i rebuscar en el pensament llocs i sensacions.

"La façana de davant i la de darrera i tota la casa d l'Estació era color d'estació engrogueida, que es veu que se li pegava la color dels comiats de la gent que viatjava de tant en tant. I era un groc mort. I la campaneta no feia alegria en sentir-la com les altres campanetes que jo havia sentit."

A pensament obert, l'autora possibilita una escriptura panoràmica en què trasllada ara la sensació de pas de temps, d'un temps que tot i tenir-ne els mateixos continguts, ja mai més serà igual. Fa pocs dies, Manuel Baixauli escrigué l'article "Territori de ningú", en el qual a partir d'unes fotografies de Francesc Vera, afirmava que "l'encant no resideix en l'objecte, sinó en la mirada. No en el tema, sinó en el tractament del tema", en aquest cas el so de la "campaneta", encara que igual, aporta sentiments contraposats en èpoques vitals diferents.

 Sánchez-Cutillas, Carmelina (1976), Matèria de Bretanya, València: Edicions 3 i 4.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Vicent Usó: "La retratista d'ànimes" #14

Vicent Pascual: "El guardià de l'anell" #11

Manel Pitarch: "Poemari per a ociosos" #15