Lletraire

"La recialla de la memòria", vaig pensar aquell matí. Com tots els dies, entrí a treballar i, quan tractava de fixar la vista en la paperassa, saludí un company, al costat del qual em va sacsejar un objecte. Era un caixó de taronges. Amablement, un dels professors havia collit el cítric del seu camp i l'havia disposat a un caixó d'arrova i mitja. S'estimava regalar el fruit perquè no es podrira a l'arbre.  Aquell caixó, però, era peculiar i, d'alguna manera, formava part de mi. La caixa gran de plàstic dur era d'un antic comerç de taronges que va fundar (entre altres) el meu avi.  Ves per on, causalitats de la vida!, al mateix temps del cas havia estat llegint La filla del mar (1900) del dramaturg, Àngel Guimerà (1845-1924), un exemplar que em trobí apilat a un contenidor. Totes dues imatges m'han remembrat el mateix: la matèria de la memòria, açò és, el valor del record com a capacitat, introspectiva, de viure un altre present. La filla

“L'escriptor ha de ser iguana; i escàner i actor i llapis esmolat capaç de permetre’s ser esborrat”. Això mateix podríem llegir a un manual de crítica literària o ho podria dir qualsevol xafalletres de diumenge. Siga com siga, sobretot, iguana: un rèptil àgil, tanmateix amb “cos”, capaç d’observar detingudament i, al mateix temps, amb l’habilitat d’immergir-se —de disfressar-se, si es vol, ara que ve Carnestoltes— d’allò que li interessa a fi de sentir-se’n part i fer entendre que és, realment, el que manifesta. D’aquesta manera, hem tingut la sort de gaudir de les lletres de l’escriptora alcoiana, Isabel-Clara Simó (1943-2020). Altrament als darrers apunts, l’autora ha estat analitzada i estudiada des de quasi tots els costats, però en el nostre cas ha sigut triada per l’atzar: la sort de trobar-me un exemplar de La innocent ("Premi València de Literatura", Diputació de València, 1995) al fons dels papers a un mercat de vell. La novel·lista —i poetessa i

El sol anuncia --si ho recorda-- el nou dia. Cap secret, no? En som testimonis perpetus. És més: ara mateix cada instant és cronitzat als xats, a les xarxes socials, etc., però qui en fa balanç? Vull dir: més enllà de la immediatesa, més enllà de les fronteres del crani, qui fa volar els pensaments i els tiny de lletra? El dietari, és a dir, la reflexió (volgudament) pausada, ens cal. Si t'has comprat una ampolla de vidre en el cos de la qual porta inscrit "Save the world", significa que has exercit el pensament per damunt del soroll --i tremolor-- material que envesteix el teu jo . Escrivint te n'adones. Cabòries filosòfiques a banda, és constatable que la reflexió periòdica ha sigut normalitzada en les darreres dècades. Des de l'"inevitable" Nicolau Primitiu fins a Rafa Gomar amb l'estendard Donato, 2,27 (1988). Ara bé, l'última troballa (localitzada barata buidar l'andana de la casa d'un bon amic) resulta tan inesperada com s

"Hi ha singulars que són plurals", sentencià, aforisme esmolat en mà, l'home al qual Jaume Cabré va serigrafiar com a "hiperactiu amb potes": Isidre Crespo Redondo . Érem a una taula redona (redona i amb menjar damunt del tapet) i prompte vaig recordar l'estima que tinc a la vora, però també un dels escriptors sense el qual no hauria sigut qui soc: Vicent W. Querol.  Encara estudiant a la Universitat de València, em comprí a un mercat de bell,  Obres valencianes completes , de Vicent W. Querol . Un dels llibres minúsculs --minúsculs per llargària no per qualitat i transcendència-- editat per Nicolau Primitiu Gómez i Serrano a Sicània. De fet, eixa taula que cite havia sigut conseqüència de la presentació al Museu Joan Fuster del llibre Nicolau Primitiu Gómez Serrano. Memòria privada i consciència valencianista . Un estudi divulgatiu emés per Alaitz Zalbidea Berenguer , la circumstància del qual el fa, més que besnet del patrici, besnet de l'anàlisi