Vicent Usó: "La retratista d'ànimes" #14

Isc al balcó cada matí quan m'alce  Alçar les persianes és el primer símbol de vida. Després d'una setmana de confinament, viatge cada volta amb més vivesa. Braçat al balcó, quan tot és completament desert, sol anar i tornar a Romania. Fa uns quants anys viatgí a aquell país ignot i alhora bell. Sovint retorne als paisatges que vaig divisar entre la ciutat de Craiova i la capital Bucarest. 

En obrir-se el matí, mentre veig i escolte la quietud del carrer, el record de la retina em retorna a aquelles grans extensions de terreny  només alterades per les vies del ferrocarril. Pot ser que ara siga el moment en què ens adonem que el planeta no sols és nostre i que som més que una part dels éssers vius que hi habiten. 

Igualment succeeix amb el progrés tecnològic. Aquesta situació extraordinària tots els dies ens socarra la bateria dels telèfons a través de la sobreexplotació d'informació. Per agafar-ne perspectiva sempre ens quedarà la història.

Aquesta setmana he rescatat un llibre trobat, La retratista d'ànimes, del vibrant escriptor de Vila-real, Vicent Usó. Precisament la novel·la, en general, ens ajuda a posseir perspectiva. En aquest sentit, Usó s'hi val del pla temporal de finals de segle XIX, època de convulsió política pel carlisme; on París era la capital del món en què es produïen grans descobriments tècnics per a reeixir la nova tècnica de la fotografia a la qual tan sols uns pocs tenien accés:

"Qui t'anava a dir que acabaries retratat, Garneu, com si fores un general?"

La història és conduïda per un pare i una filla: Jaume Polseguera i Raquel. Aquest home tenia una virtut poc coneguda aleshores: era "el fotògraf que era capaç de retratar no sols el present, sinó també el passat". De fet, si aquesta tècnica és, artificialment, la retina del record, Polseguera ho elevava encara més: era capaç de proporcionar tranquil·litat als clients, ja que les seues imatges els reconciliaven amb el passat. Fet que els permeté alliberar-se d'alguns conflictes:

"Sol passar, deia el pare, que els homes més decidits, aquells que no dubten mai d'enfrontar els vius, es posen a tremolar davant la menció de qualsevol fenomen sobrenatural"

Un altre aspecte reeixit de la novel·la és el ritme. En aquesta història percebem un temps més assaonat. De llargs desplaçaments a cavall, arran de la mar i també on la Serra d'Espadà es percep minuciosament fins aplegar als pobles de la vora de Morella. Un temps romàntic, un temps més tàctil i diari en el qual les emocions copen tota la importància:

-"Sí, però ho hem perdut tot.

-Tot no, Raquel. Tot no. Només hem perdut els diners"

Rafael Argullol, professor d'Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra, el passat diumenge (15/03/20) firmava l'article "El suau plaer de viure" en el qual recordava alguns apunts a partir d'Horaci. Entre altres destacava la "invitació a l’alegria intel·ligent i a la reflexió serena a què podem respondre amb gust quan nosaltres mateixos travessem el caos de la vida". 

Jaume i Raquel, després de tota mena de peripècies, mai varen deixar sentir la il·lusió de mantenir el record de la retina. Pot ser que ara siga el moment d'esdevenir horacians: l'hora de les xicotetes coses, de viure a pams, serenament, en el nostre caos.

Usó, Vicent (2016), La retratista d'ànimes, Catarroja: Perifèric edicions.