Antoni Clapés: "Trànsit" #12

Totes les setmanes acudim a l'Agència de Viatges, "Eternitat". Ens hi fan descompte. La responsable, que ens coneix, sempre ens hi rep amb un somriure i, acte seguit, després de passar-hi la targeta bancària o de fer clic amb el mòbil, ens envia un correu electrònic --per no malgastar paper-- on ens hi detalla les claus per accedir als dies.

Som esclaus del temps? Trobe que ens hem convertit en consumidors de l'instant, de la facilitat. Avancem decididament cap a objectius concrets i pròxims i no mirem als costats. Pense que hem de saber mirar de reüll, però no per desconfiança --que també-- sinó per panoràmica. 

Llegir Trànsit, d'Antoni Clapés i Flaqué (1992) et porta una cascada de pensaments, de la mateixa manera que cauen i s'escolen els seus versos del buit dels ulls al crani. Aquest exemplar, que vaig recollir d'un mercat drapaire, resulta una porta mitjanament oberta cap al no-res; podria ser, de fet, el local llogat de l'Agència de Viatges, "Eternitat".

La lletra de Clapés fou acostada al món cultural valencià a través dels literats, Marc Granell i Eduard J. Verger, els quals a primeries dels anys noranta codirigien la col·lecció de poesia de l'aleshores Edicions el Magnànim, Institució Valenciana d'Estudis i d'Investigació. Res, tanmateix, pareix que fora esporàdic: el sabadellenc Clapés i Flaqué (1948) des dels anys setanta fins ara ha estat una de les veus poètiques més sòlides de la nostra literatura caracteritzada per explorar els racons de l'ésser i l'existència.

Trànsit, o la concatenació d'imatges no sempre resoltes, se sosté en versos de dimensions efímeres. Clapés no necessita de grans estructures. L'arquitectura és senzilla, això sí, en aparença. Les paraules del poeta són dissenyades amb pes. L'autor es capbussa pensament endins fins al record. La memòria ací té un valor terapèutic, una importància per a saber conéixer-se en el mateix present.

"Asseguts a l'andana del present

hem après que si alguna cosa

retorna és per una escala

suspesa en l'aire

                               que no du enlloc."

Manuel Baixauli, a qui ara podem gaudir a través d'Ignot, diu que el record, més que de llocs, se sustenta de moments. Clapés tix aquests moments i, com una avinguda transitada avant i arrere, acull tots els plans temporals:

"Només una imatge evoca

hores pretèrites, i les contrasta 

amb la percepció del present."

 També el futur més cru:

"L'horitzó sembla atansar-se

de tan lluny com és:

llavis badats tot just

per dir el nom de la mort".

En aquest experiment d'introspecció psicològica m'ha cridat l'atenció el poema tercer en motiu del centenari de T.S. Eliot. Clapés hi adjunta l'escala, un dels elements més icònics de la literatura. Si l'Scala Dei (Escala de Déu) --posem per cas-- de Francesc Eiximenis s'entenia com un recull de virtuds per ser un bon cristià; amb el poeta pugem sense adonar-nos "els graons de l'escala de les hores" fins que

"una pluja d'imatges percudeix

sens cessar la cortina

del record

               o de l'oblit".

El temps i les hores, siga com siga, és el resultat d'allò desconegut, "abocat a un pou on només hi trem/ el rostre de Caront". I si no hi ha aigua? Com aplega Caront al secà? Quant de temps --i records i moments i vides anteriors-- s'hi deu haver deixat sense embarcar? 

Com qualsevol transeünt, com qualsevol temps passat, present i futur, el pensament es vesteix de música. Clapés, tot i que ens presenta "un pentagrama fet de silencis", és partidari del so sec del piano; amb cos, amb contundència i amb harmonia diu:

"El temps

sembla aturar-se, llavors 

que el piano ha parlat:

tot just

un instant

per atrapar

l'eternitat".

Som l'instant impertinentment acabat capaços de viure i de reviure en aquesta remor de dies. Si com diu el poeta "viure és un deliri", és perdent-nos que ens retrobem i ens reconfortem braçats en aquesta barana reixada de lletres que miren al no-res.

Clapés Flaqué Antoni (1992), Trànsit, València: IAM.