Ricard Sanmartí: "Ressonàncies de l'Alguer" #17

És una obvietat, però cal recordar-la. Si la llengua i la cultura valencianes van sobreviure a la repressió de la postguerra, a la llarga nit del franquisme, fou per l'ús popular de l'idioma i per l'aportació decidida de valencianistes encorajats.

Per sort, comptem amb estudis que ho posen en relleu. Entre ells, Santi Cortés i Faust Ripoll han estudiat pregonament el context de postguerra al País Valencià. De més a més, darrerament ha vist la llum el llibre sobre Nicolau Primitiu d'Alaitz Zalbidea, però també hi ha hagut aportacions a la redor del tema com ara l'article de Kristin Suleng a la revista Lletraferit, "Emili Gómez Nadal, el valencianisme discret de l'exili" o també a Eldiario.es, "Emili Gómez Nadal, imprescindible en la memòria", de Francesc Pérez Moragón.

Escapbussats en aquell context, sense dubte, un altre patrici que sostingué l'edifici fou Ricard Sanmartí Bargues. Va nàixer a València l'any 1888 i va morir en la mateixa ciutat el 1974. Ben prompte, format a l'Escola d'Artesans del cap i casal, va començar a treballar en un taller d'orfebreria. L'ofici l'acompanyaria tota la seua vida; de fet, entre els cercles valencianistes era conegut com "l'argenter". L'ofici, més que una circumstància, el definiria i l'ajudaria en l'anhel de valenciania.

En les primeres dècades del segle, va començar a publicar versos de caire popular i en 1912 funda, junt amb Josep Maria Esteve Victòria, la revista Pensat i Fet, que l'acompanyaria tota la seua vida. La publicació anual de temàtica fallera combinava l'humor i la sàtira, amb clares defenses de la llengua i la cultura dels valencians. Com aporta l'Institut d'Estudis Fallers, de 1912 a 1972, per aquella plataforma passà el llarg i ample dels escriptors del país. 

En els vibrants i convulsos anys 30, Sanmartí fundà la revista, El Cuento valencià, fou un dels signataris de les Normes de Castelló i, de cor catòlic i valencianista, milità i potencià el partit Acció Nacionalista Valenciana. Al mateix temps, promogué l'activitat de Lo Rat Penat a través de la secció de teatre.

L'incert temps a partir del 1939 li canvià les formes, però no el contingut i la seua pretensió. Com aporta Ripoll, just en acabar la comtesa bèl·lica junt amb Vicent Casp, Miquel Adlert, entre altres, intentaren la reconstrucció d'Acció Nacionalista Valenciana com a entitat cultural, però foren reprimits. L'"argenter", però, es va valdre del taller per continuar amb tertúlies valencianistes. A més de continuar amb el projecte de la revista Pensat i Fet, íntegrament en valencià (de fet en 1946 es nega a publicar-la perquè l'obligaven a escriure-la en castellà), a finals dels anys 40, amb l'ajuda de Carles Salvador, va fundar l'editorial Lletres Valencianes, que junt amb l'editorial Torre eren les úniques en publicar en valencià. També en aquella època impulsà els Cursos de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat.

La mampresa editorial el facultà per a publicar alguns dels seus poemaris. En 1950, publica Airet d'abril, on aplegava versos vicentins; en 1959, Entre dos clarors; en 1960, Ressonàncies de l'Alguer; i en 1962, La mel i la tardor. 

Un d'ells, Ressonàncies de l'Alguer, me'l vaig trobar en un mercat d'antiguitats. L'obra és subtitulada amb "versos d'anar per casa". Una manifestació d'humiltat com també va realitzar en els altres llibres. 

L'orfebre va publicar el poemari com a conseqüència d'una excursió a la ciutat de l'Alguer. De fet, els versos guarden l'essència de fraternitat.Hi insereix un poema directe "No som forasters" i en el primer poema, titulat "Bon dia" llegim:

"Un mocador que flameja,

i, alçada sobre el cordam,

una bandera barrada

que voleia com un llamp.

I un crit viril que s'escampa

i es multiplica als espais,

en dir el fratern "Bon dia!

Benvinguts sigau, germans!"

Un "retrobament" com qualifica en un altre poema,

"tot amerat amb l'essència

d'uns pobles dels quals és bessó:

de Catalunya i València,

Mallorca i el Rosselló".

Amb el llenç alguerés, l'autor es va de metàfores marítimes:

"La barca fa un joc d'escumes

-esteles que es van perdent-

que les veles van tibantes

amb la cobdícia del vent".

Però, sura amb persistència la referència a la llengua, estén al vent la seua ideologia lingüística que veu reconfortada a l'altra vora del Mediterrani. Sanmartí que entenia la seua llengua com a "materna" la relaciona amb la divinitat: és gràcies a Déu que parlem la nostra llengua.

"Jo tinc una llengua

que Déu m'ha donat,

i parlant en ella

sóc molt ben parlat(...)

Ens ve de la terra

i és veu de la sang:

crit que es fa lligassa

de pobles germans"

Tal com escriu Soriano Bueso al pròleg, "aquestes Ressonàncies de l'Alguer, escrites a la mateixa illa de Sardenya, són un càntic d'enyor, d'esperança, i de seguretat d'un nou retrobament". Sanmartí, seguint el seu exlibiris "tota pedra fa paret, i a manera de cronista, però amb el tel de la poesia, fità aquella motonau anomenada Virginia de Churruca, en la qual ell mateix i 138 persones de Catalunya, el País Valencià, Balears i el Rosselló  realitzaren el “Viatge del Retrobament” a aquella ciutat també de parla catalana des que Pere el Cerimoniós la conquistara en el segle XIV. 

Sanmartí, Ricard (1960), Ressonancies de l'Alguer, València: Vives Mora.