Montserrat Roig, "L'agulla daurada", #16


Pot ser que siga per l'època de reclusió, però el temps ens està donant oportunitats, entre elles, viatjar. Efectivament, sense eixir dels barandats de casa. Al cap i a la fi, “el viatge fora de casa no es basa només en la fascinació per l’inconegut, sinó que té hores de tedi i de nostàlgia”, ja que observem paisatges, però també el pensament:

“Viatjar no és solament una acumulació de coneixements i d’experiències, que sovint són tan desordenats i confusos com els que vius a casa, sinó també una necessitat de fer dissabte general del món immediat i conegut”.

Fent dissabte de la prestatgeria, em vaig trobar aquest llibre de Montserrat Roig (1946-1991) comprat a un antiquari. En 1985 va escriure L’agulla daurada, una obra en què relata el viatge a la URSS que realitzà a primeries dels anys huitanta. En aquell context contemporani resulta del tot atractiu la personalitat de l’autora a tall de notes preliminars:

“Si espereu llegir llibre sobre el paradís soviètic, deixeu-ho córrer, no continueu. Si busqueu les reflexions d’una intel·lectual desencisada sobre les traïcions de l’URSS, també."
 
Més que equidistant, Roig hi adverteix d’entrada la seua perspectiva: no li interessa elaborar un relat de revisió i reflexió política; més aïna llegirem una obra expressiva i personal. Eixos ulls li permeten “veure”: “els russos canviaren d’aspecte: es convertiren en éssers humans".

Hi fuig de l’èpica de grans films com Enemic a les portes, per damunt d’això a l’escriptora demostra que els llocs els fem les persones. El Leningrad del tsar Pere I, del poeta Puixkin, de la devastació de més de nou-cents dies d’ocupació nazi és una ciutat que s’interroga a ella mateixa, constantment i conscient.

El material literari és estructurat en tres parts: “El segon Rasputín”; “Petersburg” i “Sense fronteres”. La literatura de Roig sembla combinar d’una banda una veu dietarística que en primera persona relata en pensament i les vivències mentre “coneix” el territori.

“Hi ha qui pensa que el caràcter de les persones es reflecteix als ulls. A mi, em sembla que és a la boca on reconeixes els trets que la mirada no dissimula. La boca sempre és infidel als teus propòsits”.

Les imatges del paisatge són evolucionades farcint-les de metàfores: 

“Tenia por de passar per aquell país sense retenir-ne les “coses” i no els fets, les persones i no les dates, la vida i no la Història, sense trepitjar els carrers amb la mirada dels peus, de debò, quan els peus et fan d’ulls i et condueixen cap a allò que desconeixes però que tries amb inconsciència”

Aquesta veu és directa i farcida de trets en forma d’aforismes:


“la realitat és desordenada, no tens les claus per a entendre-la millor”


D’altra banda, existeix una veu literària en la qual poua i desenvolupa els llocs literaris, a través de l’evidència material dels edificis, dels monuments, dels accidents naturals..., retorna la presència d’escriptors i obres literàries que han esdevingut en aquells llocs.

“Des de la casa de l’escriptor [Dostoievski] ho veia tot: les golfes inhòspites i fredes, els patis reclosos i humits, les parets plenes de verdet i els carrerons sinuosos. Tan sinuosos com els replecs de l’interior dels seus protagonistes”.

Tal volta, en aquestes setmanes de reclusió forçada podem "viatjar" més que mai. Amb línies com les de Montserrat Roig  els itineraris es multipliquen.




Roig, Montserrat (1985), L'agulla daurada, Barcelona: ed, 62.
 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Qüestió de Martes?

Ricard Sanmartí: "Ressonàncies de l'Alguer" #17

Vicent Usó: "La retratista d'ànimes" #14