Vicent W. Querol #7

"Hi ha singulars que són plurals", sentencià, aforisme esmolat en mà, l'home al qual Jaume Cabré va serigrafiar com a "hiperactiu amb potes": Isidre Crespo Redondo. Érem a una taula redona (redona i amb menjar damunt del tapet) i prompte vaig recordar l'estima que tinc a la vora, però també un dels escriptors sense el qual no hauria sigut qui soc: Vicent W. Querol. 

Encara estudiant a la Universitat de València, em comprí a un mercat de bell, Obres valencianes completes, de Vicent W. Querol. Un dels llibres minúsculs --minúsculs per llargària no per qualitat i transcendència-- editat per Nicolau Primitiu Gómez i Serrano a Sicània. De fet, eixa taula que cite havia sigut conseqüència de la presentació al Museu Joan Fuster del llibre Nicolau Primitiu Gómez Serrano. Memòria privada i consciència valencianista. Un estudi divulgatiu emés per Alaitz Zalbidea Berenguer, la circumstància del qual el fa, més que besnet del patrici, besnet de l'anàlisi i promoció del bacavés i de Bacàvia.

Tornant a Querol, causalitats de la vida i més prompte que tard, el professor Rafael Roca --puntal dels meus estudis-- va tindre a bé oferir-me la possibilitat d'estudiar unes cartes trameses entre Querol i el patrici Marià Aguiló, fet pel qual el personatge m'ha tingut corprés durant anys.

Obres valencianes completes, de Vicent W. Querol recull la poesia que va transcendir fins el 1958. Aquell any, Lluís Guarner --d'ulleres atentes envers el patrimoni literari valencià-- subratllà i rescatà de l'oblit l'escriptor. No res havia sigut espontani --com quasi res. Guarner ja duia al coll papers i temps d'anàlisi minuciosa. Per fer-ne boca: durant els anys vint ja havia despuntat com a escriptor i començava les aportacions a la història de la literatura. De fet, l'edició de 1958 seria hereva dels papers que s'estaven preparant el 1937 per commemorar el centenari del naixement de Querol.

Així les coses, les línies de Guarner evoquen les d'un lector àvid i entregat: "És Querol un poeta autènticament de la seua terra, perquè en la seua obra aflora sempre aquella claredat lluminosa i radiant de la seua dicció". En efecte, una de les primeres composicions de l'escriptor sobta per ser directa i atrevida: s'enfronta a l'Esperança. Amb pinzellades de classisme, s'hi alça:

"De la caixa de Pandora junt amb els mals ixqueres,

últim de tots els mals;

tu el mirall de les aigües en mig el desert eres"

 Ara bé, més que no taxatiu, sovint el poeta --habitant dels racons del sentiment--  no pot evitar el pes de la incertesa tot mirant --per què no?-- les llavors desgarrades veles d'Ausiàs March:

"¿Seré nau combatuda, que amb desgarrades veles,

voga sens que li diguen son camí les estreles

per a aplegar al port?"

Amb tot, la poesia queroliana és caracteritzada més per la seua qualitat que quantitat: "hi ha singulars que són plurals". Obrà, dins de les seues possibilitats, per contribuir literatura nostrada al segle XIX. Amb "claredat lluminosa" focalitzà, pam a pam, la terra d'on era i d'on se sentia:

"Són meues eixes serres, on creix lo pi i lo roure,
fites del meu reialme, alçades per a cloure
del vent de tramontana los meus jardins preats".