Josep Maria Esteve: "Les dècimes del dia" #8

El sol anuncia --si ho recorda-- el nou dia. Cap secret, no? En som testimonis perpetus. És més: ara mateix cada instant és cronitzat als xats, a les xarxes socials, etc., però qui en fa balanç? Vull dir: més enllà de la immediatesa, més enllà de les fronteres del crani, qui fa volar els pensaments i els tiny de lletra? El dietari, és a dir, la reflexió (volgudament) pausada, ens cal. Si t'has comprat una ampolla de vidre en el cos de la qual porta inscrit "Save the world", significa que has exercit el pensament per damunt del soroll --i tremolor-- material que envesteix el teu jo. Escrivint te n'adones.

Cabòries filosòfiques a banda, és constatable que la reflexió periòdica ha sigut normalitzada en les darreres dècades. Des de l'"inevitable" Nicolau Primitiu fins a Rafa Gomar amb l'estendard Donato, 2,27 (1988). Ara bé, l'última troballa (localitzada barata buidar l'andana de la casa d'un bon amic) resulta tan inesperada com substanciosa.

L'any 1931 va aparéixer publicat Les dècimes del dia per Josep Maria Esteve Victòria (1889-1936). Com un fil que estire i no toque fi, Esteve m'ha dut imatges consecutives. La primera d'elles concentra les paraules que va dir Josep Antoni Fluixà, director de la Fundació Bromera pel foment de la lectura, a la gala de lliurament dels premis de la dita entitat celebrats el passat divendres set de febrer:

"No ens podem permetre més injustícies i es fa urgent que les nostres institucions i entitats comencen a reconéixer el valor de totes aquelles persones i col·lectius que han treballat per dignificar-nos i enriquir-nos com a poble"

Efectivament, a la meua manera, trobe que recordar Esteve Victòria és fer justícia. L'escriptor, durant els vint i els trenta fou un dels puntals --un altaveu afinat!-- de la cultura valenciana. Entre altres papers, junt amb Lluís Guarner (1902-1986) --constructor de memòria-- fou responsable d'El cuento valencià (1930); i amb Ricard Sanmartín (1889-1974) --l'orfebre de les "Lletres valencianes"-- fundà la revista Pensat i Fet (1912-1972).

En aquest cas, el llibre Les dècimes del dia esdevé el recull de les estrofes de deu versos que Esteve va publicar cada dia al Diario de Valencia durant l'any 1931. D'aquests escrits, més que el so poètic, hi reïx la veu tenaç, l'ull que escaneja la realitat i l'atmosfera de cultura popular que es divisa, sobretot, en els darrers versos on sol incloure parèmies o refranys. A la revista Pensat i fet  (març del 1929), farcida de sarcasme, el retraten així:

"És un xic actiu, bo i sa

que en totes bandes està

i tot ho pren molt a pit"

Josep Maria Bayarri (1886-1970) indispensable escriptor, feu el pròleg versat de l'esmentat llibre i aplega a subratllar:

"El donyet de cada dia,

este Pep (rara mixtura:

sofre, clorat, confitura),

que a la mitja nit justeta

se sent ciutadà i poeta

i la dècima sulfura."

Esteve Victòria, igualment que poeta, era cronista de realitats. D'una realitat que ell percebia des de les ulleres de la dreta catòlica i valencianista. Trobe que convé entendre-ho bé: en la mesura que hi ha literatura personal, dietària o de ple assaig, convé mantenir l'objectivitat de l'ull lector. No podem jutjar una opinió com si fora una asseveració --Joan Fuster hi ha sigut el més perjudicat. Només així percebem la qualitat de la matèria literària. Mirem, sinó, l'entrada "¡Ai de tots!", com a conseqüència de les notícies relacionades amb Trotzki (7 de maig de 1931).

"Trotzki demana a Macià

poder viure en Catalunya

i Macià no refunfunya...

I un diari català

diu que ha fet ací la entrà

en so i en fins de conquista

una embaixà sovietista...

¿I què fem? ¿Rascar-se al sol?

Bé. Que a qui Déu perdre vol,

primer li lleva la vista."

Tot i que la ideologia d'Esteve és tothora ben nítida, convé ressenyar que per damunt de tot hi preval el sarcasme. A "Vote pel de Riego" (9 de maig de 1931) és clara la distància envers el soroll diari de la política:

"Desterrà la Marxa Real

i en baixa "La Marsellesa",

la gent busca i vol a pressa

tindre un himne nacional.

Hi ha algú que vota formal

pel de Riego... A ell m'avinc.

¡Si des de xic cantant vinc

les seues "brillants" imatges!

"Si vols sopar no te'n vages,

sardines pudentes tinc..."

Escarbar papers, doncs, t'invita a la perspectiva. En aquest cas, un temps com són els vint i els trenta que, des del nou tossal del segle XXI, ara tenim l'oportunitat d'observar amb tota la seua grandesa. Cada volta és veu més nítid que allà al fons va hi haure un consecutiu ball de lletres que es bellugaven al so d'una societat valenciana que, atarantada, intentava créixer.