Isabel-Clara Simó: "La innocent" #9

“L'escriptor ha de ser iguana; i escàner i actor i llapis esmolat capaç de permetre’s ser esborrat”. Això mateix podríem llegir a un manual de crítica literària o ho podria dir qualsevol xafalletres de diumenge.

Siga com siga, sobretot, iguana: un rèptil àgil, tanmateix amb “cos”, capaç d’observar detingudament i, al mateix temps, amb l’habilitat d’immergir-se —de disfressar-se, si es vol, ara que ve Carnestoltes— d’allò que li interessa a fi de sentir-se’n part i fer entendre que és, realment, el que manifesta.

D’aquesta manera, hem tingut la sort de gaudir de les lletres de l’escriptora alcoiana, Isabel-Clara Simó (1943-2020). Altrament als darrers apunts, l’autora ha estat analitzada i estudiada des de quasi tots els costats, però en el nostre cas ha sigut triada per l’atzar: la sort de trobar-me un exemplar de La innocent ("Premi València de Literatura", Diputació de València, 1995) al fons dels papers a un mercat de vell.

La novel·lista —i poetessa i assagista i dramaturga— és així: rèptil i audaç. Simó mimetitza els moviments d’històries —fictícies— de vida. En aquest cas, amarga com el café de veres, retrata —escaneja— Miquel, administratiu malmés, directe i insegur ensems. 

Si a l’anterior apunt (Esteve Victòria) havíem assistit a un obra dietària de to poètic i assagístic; ara, amb La innocent, Simó es val de l’estructura fragmentada (el temps succeeix en tretze capítols: de l’1 de febrer al 10 de març) per encapsar la història.

La “tècnica” en termes de teoria de la literatura, ja estava “inventada”, però l’anomenat “monòleg interior”, que és com transcriure la veu del pensament, a La innocent sorprén la immersió d’estil simonià. En diversos moments de la història Miquel se sent frustrat per la seua vida, la “llum” de la qual es reté al flexo:

“M’imagino  un altre funcionari com ara jo apuntant curosament en un imprès la meva queixa, i dient-me amb veu neutra que el destí d’un llibre no és l’estómac. I jo al·legant: Què volia? Que el tirés directament al wàter? No, ca: la meva queixa no prosperaria i s’arrossegaria de taula en taula una pila d’anys. Així doncs, Miquel, aguanta fort l’espelma que si s’apaga et fotràs d’oros, cagondena."

La veu dels pensaments dels personatges d’Isabel-Clara Simó, amb nom propi, compten amb una claror que els fa perceptibles en tots els seus aspectes: amb expressions o frases fetes, refranys, preguntes retòriques a si mateix, renecs, vulgarismes o diàlegs a si mateix.

Sobretot, Miquel és un personatge indignat, amb una capacitat lúcida de crítica, de llengua intacta i gens mossegada:

“Aquests, ni riuen ni ploren ni pensen. No tenen res al cap. Només tenen drets, això sí, uns drets que a mi, si me’ls regalen, m’ofenc”

Un altre tret subratllable de l’escriptora és la focalització de personatges femenins. En aquesta ocasió, poa la veu del personatge Elisa Solbes. Si en l’anterior podíem contrastar les emocions enfora i endins del crani, amb aquesta perruquera l’autora ens hi descriu el segon moviment de l’emoció: les conseqüències damunt la pell: copsa les accions, les emocions i els gestos, ens la fa veure. La veiem, tot i que després hi canvia la perspectiva, amb les pupil·les masclistes de Miquel:

“Seu a la cadira de davant la meva taula, els ulls violeta tots tristos i la boca caiguda. Pobreta. [...] Ella calladeta i sense badar boca. [...] I va i se’m posa a plorar, la paietona”.

Tot plegat, només un tast d’una obra immensa i rotunda com la d’Isabel-Clara Simó, qui va saber-se escolar en moltes realitats a fi de transcriure-les. Com retrata Salvador Vendrell al recent estrenat dossier cultural La Veu dels llibres, l’escriptora fou, sobretot, perseverant, a la qual cosa afegiria: i rèptil de llengua allargada.

Simó Monllor, Isabel-Clara (1995), La innocent, Alzira: Bromera.