Àngel Guimerà: "La filla del mar" #10

"La recialla de la memòria", vaig pensar aquell matí. Com tots els dies, entrí a treballar i, quan tractava de fixar la vista en la paperassa, saludí un company, al costat del qual em va sacsejar un objecte. Era un caixó de taronges. Amablement, un dels professors havia collit el cítric del seu camp i l'havia disposat a un caixó d'arrova i mitja. S'estimava regalar el fruit perquè no es podrira a l'arbre.  Aquell caixó, però, era peculiar i, d'alguna manera, formava part de mi. La caixa gran de plàstic dur era d'un antic comerç de taronges que va fundar (entre altres) el meu avi. 

Ves per on, causalitats de la vida!, al mateix temps del cas havia estat llegint La filla del mar (1900) del dramaturg, Àngel Guimerà (1845-1924), un exemplar que em trobí apilat a un contenidor. Totes dues imatges m'han remembrat el mateix: la matèria de la memòria, açò és, el valor del record com a capacitat, introspectiva, de viure un altre present.

La filla del mar resulta la cúspide dels drames anteriors, Maria rosa i Terra baixa. En totes tres obres, i en l'univers guimerià en si, l'autor sap acostar l'essència de l'atmosfera que pretén retratar. Les pupil·les dels personatges reflecteixen el paisatge de què formen part. Si bé pot resultar més aïna costumista, el pes ficcional es recull en el realisme, o siga, en els ulls àvids i banyats dels personatges.

Si en l'anterior apunt, comentàvem la capacitat, entre altres coses, que tenia Isabel-Clara Simó per tal de copsar la personalitat femenina; ara, amb aquest llibre assistim a una polifonia de veus femenines que s'hi integren entre si. Guimerà escriu gravadora en mà:

Catarina: Filomena.

Filomena: Què mana?

Catarina: A que t'adivino en què pensaves ara? Pensaves en el Pere Màrtir.

Filomena: Sí, en el Pere Màrtir! Me fa un fàstic, si ho sapiguésseu!

Lluïseta: És que sí que en fa fàstic. Amb un urc que tragina el ximple! Pst! Se pensa que totes les xicotes se trastoquen per ell!

No debades, l'autor acosta tant i més els personatges al lector perquè n'entén l'expressió: sap traslladar la vivesa del llenguatge:

Mòllera: Ai, malviatge el món...

(...)

En aquest sentit, fa pocs dies, el poeta Enric Cassasses ho explicava ben directament. Hem de diferenciar entre el llenguatge ficcional i el normatiu:

2- QUE UNA FORMA NO SIGUI AL DICCIONARI DIT 'NORMATIU' NO VOL DIR QUE SIGUI INCORRECTA ni encara menys que no existeixi;
si només fos correcte el que hi ha al diccionari seríem la llengua més trista i pobra del planeta, i no ho som.

— enric casasses (@e_casasses) February 19, 2020

En síntesi, si per alguna cosa hi destacà Guimerà, fou per la força escènica: modela els personatges a foc lent per mostrar-nos-els des de tots els costats amb una càrrega dramàtica que els fa vius amb les seues fortaleses i mancances. És per això que, en llegir-lo, es fa present la memòria, tan acostada, tan damunt com si veieres un caixó de taronges d'arrova i mitja que et retorna a la infantesa.

Guimerà, Àngel (1900), La filla del mar, Barcelona: ed 62 [1979, 11a edició, 1990]