Xavier Casp: "D'amar-te, amor" #4

Un apunt previ: la literatura --l'escriptor-- com la vida, té contradiccions. Entenc que resulta complicat dedicar un apunt a Xavier Casp (Carlet, 1915-2004), responsable, en part, d'alletar, al País Valencià, l'anticatalanisme des dels anys setanta, tant que inclús fou diputat del partit blaver, Unió Valenciana als anys huitanta. Ara bé, igualment suposaria injust no reconéixer la contribució literària atorgada. L'inhabilitem tot per defecte? Segons com ho considere, no podem sentenciar una obra per fets ocorreguts amb posterioritat. O igualment: les obres s'analitzen segons les seues circumstàncies.

Això mateix demostra el llibre trobat a una parada --sota un grapat de llibres de cromos--, D'amar-te amor, també editat per Sicània. Encetats els anys seixanta, la cultura valenciana començava a alçar la lletra i, entre les aportacions, ens trobem aquest bell llibre de poemes editat el 1963, just un any després del terratrèmol cognitiu que suposà l'aparició de l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster.

La veu poètica de Casp és acompanyada d'un directe i florit pròleg de Miquel Adlert. Aquest escriptor, que al llarg de la vida seria company d'aventures del poeta, n'aporta dades sucoses. Adlert --tot i que n'hem de fugir de la visió apassionada, parcial i subjectiva-- comenta la participació de tots dos en la revista Acció Valenciana (1930). Com ha estudiat Santi Vallés Casanova, aquella revista formava part de l'entitat Acció Cultural Valenciana, la qual, juntament amb el Centre d'Actuació Valencianista o partits polítics valencianistes com Unió Valencianista i l'Agrupació Valencianista Republicana, entre altres, configuraren la consolidació del nacionalisme valencià en època de la república.

De més a més --continua Adlert (1963)-- tots dos configuraren l'editorial Torre (1943) (en la qual també col·laborà Joan Fuster) en els temps més foscos de la postguerra a fi de "continuar la tasca" malmesa pels "imponderables". La primera llavor d'aquella modesta editorial arribà el 1949 amb la col·lecció l'Espiga (1949). Siga com siga, amb la vista del temps resulta innegable la contribució de Casp pel redreçament cultural. De fet, als anys quaranta i posteriors és reconeguda la seua lletra poètica, com segueix Adlert (1963), "a les entranyables terres germanes de Mallorca i Catalunya".

Ben certament i desapassionada, la lletra del Casp d'inici dels seixanta (seguint la normativa lingüística) era pianística i cantava --silent-- sonets d'amor, ja que ben aviat cultivà la música, l'expressió de la qual --per raons anímiques-- mutà als versos en residir a València. Un silenci acaronat que es comunica més que mai:

"He estés el gran silenci de pensar-te

i he abocat sobre d'ell

la secreta fortuna dels records"

(...)

"Quin gran silenci, amor, el de pensar-te

recomptant la fortuna dels records!"

Directe i aixoplugat de la metàfora i del decasíl·lab, caplletra versos amb la fortalesa del jo poètic i la sòlida estructura del sonet. Una veu que es reconeix a si mateixa, que fa balanç dels dies i alhora dissipa un futur que es ben seu.

"Sense saber qui ens ensenya,

tots dos, segurs, ens hem anat sabent;

si hem acordat les flors, també la llenya,

perquè acceptem el bosc del sentiment".

El poeta, allunyat de la torre d'ivori, sap xafar terra, és més: ha viscut la terra; s'enlaira, cep a cep i es multipliquen les imatges naturals. Si estiguérem fent una sessió de mindfulness, diríem que els poemes caspians tenen el sentit del tacte molt desenvolupat:

"¿No saps que (...)

tinc als peus el foc d'anar descalç

sobre la impaciència en esglai?"

El pas a la maduresa, en síntesi, produeix textos de mirada profunda i conscient: l'home que ara camina amb serenor:

"Ara porte la vida sense edat

pronuncuant-me el temps de fe i intriga

entesa oportuníssima i amiga

que m'esclata el moment del teu esclat.

La vida a punt d'amor i de combat,

enllestida en la pau ardent d'espiga

i abellida en l'escreix que se'm prodiga

sembrant sense amidar el que he sembrat"

Amb tot, (re)descobrim l'univers poètic de Xavier Casp, de qui no podem obviar que entre els trenta i els seixanta va saber imposar-se a les circumstàncies que li varen tocar viure. Des de la talaia del segle XXI, amb serenitat, convé reconéixer l'esforç que, d'una manera o d'una altra, va demostrar per rescatar la cultura dels valencians de postguerra.

Casp  Verger, Xavier (1963), D'amar-te, amor, Sueca: Sicània.