Milagros Espí de Morante: "Esclat de roses fines" #5

Fa unes setmanes en aquest mateix espai reeixí el poder de la sinestèsia, una figura retòrica que, al meu parer, activant els sentits, inicia la "vida" del text. Una escriptora --per a mi, desconeguda-- Milagros Espí de Morante m'ha retornat a la vivesa de la narració. L'autora, el 1930, va publicar la novel·la breu, Esclat de roses fines, que encara ens fa sendejar per la terra blanca del Benicadell, bressol de la Vall d'Albaida.

L'obra en qüestió, trobada a un mercat de vell, és inclosa a la revista literària, Nostra Novela duta avant per uns quants joves vinculats al Cercle de Belles Arts de València. Aquella dècada començada el 1930 corrien vents nascuts, noves esperances empentades per la seducció de la desconeixença. 

Joves valencianistes, com ara Francesc Almela i Vives o Enric Duran i Tortajada, s'esforçaren per tal d'avivar l'espai cultural del País Valencià. En a penes deu anys --quatre d'ells en guerra-- foren capaços de configurar projectes singulars com el que ens preocupa.

La revista Nostra Novela, es va publicar entre el 1930 i 1931. El projecte, tan efímer com interessant, aportà obres d'escriptors que llavors ja despuntaven com ara Maximilià Tous o Adolf Pizcueta. Entre les veus, en pouem una de femenina: Milagros Espí de Morante. 

Callada i servil --aparentment-- la dona ha restat al marge de la literatura. O això mateix ens han fet veure les ulleres patriarcals amb les quals se'ns mostra la història. De manera notòria, però, és constatable que els Jocs Florals de la Renaixença i les noves entitats culturals facilitaren, en certa manera, la incorporació de la dona en la literatura. Els tes artisticoliteraris per a dones d'entitats com ara l'Ateneu Científic, Literari i Artístic de València (1870) en són un dels exemples a comptar.

Espí de Morante (de la qual no tenim més informació que la que traspua el text literari) amb Esclat de roses fines  es mostra sense complexos per endinsar-nos en la matèria narrativa. Com si el prodigi del temps ho haguera sabut, ara que alguns ens aturem per començar de nou, l'autora ens convida a fer una eixida --amb tapet i llit inclòs!-- a la terra blanca del Benicadell.

No tant hiperbòlic com semblaria, l'escenari escollit és ben precís. Encara pobles com Beniatjar, Otos, Carrícola, Benicolet o Ràfol de Salem aporten la serenor del temps: el lligam, gens filagarsat, a l'arrel. L'escriptora ens acompanya a la vinya --la recurrent vinya, que hem pogut llegir en altres troballes--, l'oliveral i el garrofar, els quals es conjuminen amb les olors, més subtils i alhora impregnades, del roser i de les flors enceses.

Espí ha palpat aquella atmosfera. Carrerons i portelles que s'obrin a places i al contrast de grans masos i casups per encalcinar. De fet, en un moment determinat acosta que la gent del poble "cantava a son patró, Sant Vicent Ferrer" al qual oferien "en cada llavi, una pregària", és per això que, tal volta, la geografia literària s'assentaria a Agullent, poble de gran devoció vicentina.

D'una manera o d'una altra, la minuciositat de l'escriptora és evident. Un detall que acompanya de simbolisme: "flor que perfumà la joventut i punxa que ferí de mort sa vida tota". Res, però, és casual en la línia literària. Sap, ben bé, com activar el zoom literari per retratar els personatges i l'entorn en el qual es mouen. No debades, Espí ens ofereix un aparent melodrama d'amor i desamor entre famílies poderoses i treballadores.

Tot aparent perquè, lluny de centrar-se en el conflicte sentimental i personal --cal asseverar que l'extensió del relat tampoc li ho permet--, no crea un Manelic com Àngel Guimerà, sinó que s'interessa més aviat per dibuixar un univers cristià i costumista. Ho presenta de manera recurrent amb l'encens de la missa major, els salve, les processons i tot el calendari litúrgic --reglat-- fins l'aguinaldo de Nadal.

"Posant un bes en cada lletra", com escriu a primeries del conflicte literari, Milagros Espí de Morante sap presentar el costum. Tots els racons del costum, per la qual cosa es val de símbols. No hem d'oblidar que, a efectes temporals, se'ns presenta una societat silent, que s'expressa amb gestos: l'"encendregà" (enramar cendra per demostrar la fi del festeig) --en resulta un clar exemple-- ens acosta l'amargor del desengany que sofreixen els protagonistes Adeleta i Gasparet

Una novel·la nostra, d'un temps i d'un país, en suma, que començava a renàixer, d'igual manera que floreix la resolució del conflicte literari, en el qual l'autora ens retorna --prodigiosa-- a Nadal, on ens recorda --i jo vos recorde també-- la importància de viure amb el cor en la mà:

"pas al voler honrat,

esclat de roses fines".

Espí de Morante, Milagros (1930), Esclat de Roses Fines, dins Nostra Novela, Cercle de Belles Arts de València.