Joan Climent: Poemes a l'alegria #2
Recentment Joan Borja amb l'article "Consentits del destí" ha acariciat l'existència --dels lectors en primer terme. L'escriptor d'Altea considera els grans temes de la literatura universal, l'amor i la vida (alhora que mort), plaer de vivència.
Això m'ha fet recordar l'anhel de la poesia --aquell lloc on els rellotges es banyen: la seducció de la bellesa de les paraules. Amb aquest pensament m'he entropessat amb un altre llibre trobat, Poemes a l'alegria, del poeta Joan Climent (Montitxelvo, 1918-Gandia, 2004).
En aquest cas, l'exemplar me'l trobí sota una pila de llibres i ferralla a una de les parades d'un mercat de vell. De fet, els llibres en valencià solen ser amuntegats o inclús alguna vegada me'ls han regalat en acabant d'adquirir-ne en castellà --una metàfora, directa i, al mateix temps, inconscient.
Tot i que el recull és bastant heterogènic, ja que és un exemplar pòstum, tant en forma com en contingut, aquella "bellesa", però, es palpa als traços de la seua mirada: amb colpets, a poc a poc, Climent s'hi relaciona amb les corbes de les paraules.
La cita --d'amor a la terra-- disposa una música de fons que, encara feble, ambienta l'encontre: pentagrames populars, "el cant líquid" que el poeta de Motitxelvo caça al vol de viure.
Parador 1999
"Faula és el temps
amb antigues tartanes.
S'ou un renill.
Toquen campanes.
El campanar més pròxim
conta la crònica.
Ara la música
do re mi fa sol la si.
Balla el passat."
Un record en poesia, on les portelles estan obertes, no ha d'aturar-se en un sentit o, més taxativament, en el sentit. Climent pareix que també ho pense i fa alguna parada als molins de dolçor o de canya de sucre, ben pregonament, de la Gandia medieval, una contrada, com afirma el poeta, en la qual "xafes història". Això sí: amb peus de ballet, dits que acaronen fins als actuals --per ara-- "efluvis de flor de taronger" o "roser de roses rosa".
La lectura --disgregada i amb alguna interrupció als versos de circumstàncies-- produeix la sensació de viatge de sentits. "On ho he d'escoltar?" em preguntava un amic. A la música del record:
Alegria
"[...] Aquell dia a la plaça
volaven recordances
prenent copes d'afecte
i paraules callades"
Siga com siga: "recordances" que, amb la "bescuitada" --com diria Francesc Palanca i Roca-- dels sentits, conformen senzillament l'existència. L'altre dia aprofitant l'americanada del Black Friday, em trameteren una imatge de Josep Pla amb la citació "De vagades baixo a la ciutat per veure aparadors i saber el que no necessito", a la qual cosa vaig finalitzar: no necessite, sinó, l'alé del vidre als ulls.
Sinestesiadament.
----
Pla, Joan (2005), Poemes a l'alegria, Gandia: CEIC Alfons el Vell
Això m'ha fet recordar l'anhel de la poesia --aquell lloc on els rellotges es banyen: la seducció de la bellesa de les paraules. Amb aquest pensament m'he entropessat amb un altre llibre trobat, Poemes a l'alegria, del poeta Joan Climent (Montitxelvo, 1918-Gandia, 2004).
En aquest cas, l'exemplar me'l trobí sota una pila de llibres i ferralla a una de les parades d'un mercat de vell. De fet, els llibres en valencià solen ser amuntegats o inclús alguna vegada me'ls han regalat en acabant d'adquirir-ne en castellà --una metàfora, directa i, al mateix temps, inconscient.
Tot i que el recull és bastant heterogènic, ja que és un exemplar pòstum, tant en forma com en contingut, aquella "bellesa", però, es palpa als traços de la seua mirada: amb colpets, a poc a poc, Climent s'hi relaciona amb les corbes de les paraules.
La cita --d'amor a la terra-- disposa una música de fons que, encara feble, ambienta l'encontre: pentagrames populars, "el cant líquid" que el poeta de Motitxelvo caça al vol de viure.
Parador 1999
"Faula és el temps
amb antigues tartanes.
S'ou un renill.
Toquen campanes.
El campanar més pròxim
conta la crònica.
Ara la música
do re mi fa sol la si.
Balla el passat."
Un record en poesia, on les portelles estan obertes, no ha d'aturar-se en un sentit o, més taxativament, en el sentit. Climent pareix que també ho pense i fa alguna parada als molins de dolçor o de canya de sucre, ben pregonament, de la Gandia medieval, una contrada, com afirma el poeta, en la qual "xafes història". Això sí: amb peus de ballet, dits que acaronen fins als actuals --per ara-- "efluvis de flor de taronger" o "roser de roses rosa".
La lectura --disgregada i amb alguna interrupció als versos de circumstàncies-- produeix la sensació de viatge de sentits. "On ho he d'escoltar?" em preguntava un amic. A la música del record:
Alegria
"[...] Aquell dia a la plaça
volaven recordances
prenent copes d'afecte
i paraules callades"
Siga com siga: "recordances" que, amb la "bescuitada" --com diria Francesc Palanca i Roca-- dels sentits, conformen senzillament l'existència. L'altre dia aprofitant l'americanada del Black Friday, em trameteren una imatge de Josep Pla amb la citació "De vagades baixo a la ciutat per veure aparadors i saber el que no necessito", a la qual cosa vaig finalitzar: no necessite, sinó, l'alé del vidre als ulls.
Sinestesiadament.
----
Pla, Joan (2005), Poemes a l'alegria, Gandia: CEIC Alfons el Vell
Quina bona troballa! Prenc nota. Gràcies pel descobriment
ResponElimina