Ausiàs March o el principi #1

Al País Valencià, i en extensió a la resta de domini lingüístic, els anys noranta tindrien un altre matís si no fora per l'aparició de l'editorial Bromera (Alzira, 1986). Indiscutiblement han sabut acostar i --més difícil encara-- adaptar a l'imaginari col·lectiu la cultura pròpia. Un alé d'esperança a fi de poder ensenyar la llengua dels valencians a les escoles i als instituts.

Doncs bé, una d'aquestes noves eines ha sigut la col·lecció "Els nostres autors". És per això que al llindar d'aquests apunts trobats (en aquest cas a un mercat) deu ser l'antologia Poemes d'Ausiàs March, seleccionada i versionada per Lluís-Anton Baulenas. Com afirma l'autor, resseguint les versions de Joan Fuster, de les quals considera modèliques pel respecte a l'original i la modernització de les paraules medievals.

"Seguint l'estil que natura consent
i allò que el seny quan s'hi veu clar abasta,
el negre blat no dóna blanca pasta,
ni l'ase coix se'n pot anar corrents"

Precisament així (segona part de la composició VI) com aconsella March, resseguirem la literatura catalana "com la natura consent" amb el rescat de llibres del fem, del negoci brut o de l'impertinent perill de destrucció; al mateix temps que ens hi acostarem d'una manera horitzontal com a consumidors de literatura conscients que "l'ase coix [no] se'n pot anar corrents".

----
Baulenas, Lluís Anton (1994), Poemes d'Ausiàs March (antologia), [2a edició], Alzira: Bromera


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Vicent Usó: "La retratista d'ànimes" #14

Imatge
Isc al balcó cada matí quan m'alce  Alçar les persianes és el primer símbol de vida. Després d'una setmana de confinament, viatge cada volta amb més vivesa. Braçat al balcó, quan tot és completament desert, sol anar i tornar a Romania. Fa uns quants anys viatgí a aquell país ignot i alhora bell. Sovint retorne als paisatges que vaig divisar entre la ciutat de Craiova i la capital Bucarest.  En obrir-se el matí, mentre veig i escolte la quietud del carrer, el record de la retina em retorna a aquelles grans extensions de terreny  només alterades per les vies del ferrocarril. Pot ser que ara siga el moment en què ens adonem que el planeta no sols és nostre i que som més que una part dels éssers vius que hi habiten.  Igualment succeeix amb el progrés tecnològic. Aquesta situació extraordinària tots els dies ens socarra la bateria dels telèfons a través de la sobreexplotació d'informació. Per agafar-ne perspectiva sempre ens quedarà la història. Aquesta setmana he r
Més informació

Ricard Sanmartí: "Ressonàncies de l'Alguer" #17

Imatge
És una obvietat, però cal recordar-la. Si la llengua i la cultura valencianes van sobreviure a la repressió de la postguerra, a la llarga nit del franquisme, fou per l'ús popular de l'idioma i per l'aportació decidida de valencianistes encorajats. Per sort, comptem amb estudis que ho posen en relleu. Entre ells, Santi Cortés i Faust Ripoll han estudiat pregonament el context de postguerra al País Valencià. De més a més, darrerament ha vist la llum el llibre sobre Nicolau Primitiu d'Alaitz Zalbidea, però també hi ha hagut aportacions a la redor del tema com ara l'article de Kristin Suleng a la revista Lletraferit , "Emili Gómez Nadal, el valencianisme discret de l'exili" o també a Eldiario.es , "Emili Gómez Nadal, imprescindible en la memòria", de Francesc Pérez Moragón. Escapbussats en aquell context, sense dubte, un altre patrici que sostingué l'edifici fou Ricard Sanmartí Bargues. Va nàixer a València l'any 1888 i va morir
Més informació

Vicent Pascual: "El guardià de l'anell" #11

Imatge
"Si és cas traveses en tos viatges la vall que diuen de l'Alfàndec on rei En Jaume, prendat al vore-la un monasteri s'hi manà fer, dalt la muntanya, tristes i ombrives voràs les ruïnes d’un gran castell. Creixen ortigues entre les pedres que a cas serien les del rastrell; Reblits els fosos, tapiades les portes, Dalt les muralles, verds garrofers. En la cisterna que resguardava fresca i hermosa l’aigua lluent ja ni una gota lo pastor troba que en l’estiu puga calmar la set sols en peu queda, fera i altiva gegant atleta, despresi al vent sola i aislada , com una ensenya del poder moro, negra paret." Aquests versos del poeta Víctor Navarro ("Castell de la reina mora", 1873) demostren, com en molts escriptors del segle XIX, un tipus de literatura, la lírica (la intensió, la intimitat) de la qual es caracteritzava pels motius paisatgístics i, encara, per les referències històriques, més concretament: destacaven el
Més informació