Lletraire

"Si és cas traveses en tos viatges la vall que diuen de l'Alfàndec on rei En Jaume, prendat al vore-la un monasteri s'hi manà fer, dalt la muntanya, tristes i ombrives voràs les ruïnes d’un gran castell. Creixen ortigues entre les pedres que a cas serien les del rastrell; Reblits els fosos, tapiades les portes, Dalt les muralles, verds garrofers. En la cisterna que resguardava fresca i hermosa l’aigua lluent ja ni una gota lo pastor troba que en l’estiu puga calmar la set sols en peu queda, fera i altiva gegant atleta, despresi al vent sola i aislada , com una ensenya del poder moro, negra paret." Aquests versos del poeta Víctor Navarro ("Castell de la reina mora", 1873) demostren, com en molts escriptors del segle XIX, un tipus de literatura, la lírica (la intensió, la intimitat) de la qual es caracteritzava pels motius paisatgístics i, encara, per les referències històriques, més concretament: destacaven el ...

"La recialla de la memòria", vaig pensar aquell matí. Com tots els dies, entrí a treballar i, quan tractava de fixar la vista en la paperassa, saludí un company, al costat del qual em va sacsejar un objecte. Era un caixó de taronges. Amablement, un dels professors havia collit el cítric del seu camp i l'havia disposat a un caixó d'arrova i mitja. S'estimava regalar el fruit perquè no es podrira a l'arbre.  Aquell caixó, però, era peculiar i, d'alguna manera, formava part de mi. La caixa gran de plàstic dur era d'un antic comerç de taronges que va fundar (entre altres) el meu avi.  Ves per on, causalitats de la vida!, al mateix temps del cas havia estat llegint La filla del mar (1900) del dramaturg, Àngel Guimerà (1845-1924), un exemplar que em trobí apilat a un contenidor. Totes dues imatges m'han remembrat el mateix: la matèria de la memòria, açò és, el valor del record com a capacitat, introspectiva, de viure un altre present. La filla ...

“L'escriptor ha de ser iguana; i escàner i actor i llapis esmolat capaç de permetre’s ser esborrat”. Això mateix podríem llegir a un manual de crítica literària o ho podria dir qualsevol xafalletres de diumenge. Siga com siga, sobretot, iguana: un rèptil àgil, tanmateix amb “cos”, capaç d’observar detingudament i, al mateix temps, amb l’habilitat d’immergir-se —de disfressar-se, si es vol, ara que ve Carnestoltes— d’allò que li interessa a fi de sentir-se’n part i fer entendre que és, realment, el que manifesta. D’aquesta manera, hem tingut la sort de gaudir de les lletres de l’escriptora alcoiana, Isabel-Clara Simó (1943-2020). Altrament als darrers apunts, l’autora ha estat analitzada i estudiada des de quasi tots els costats, però en el nostre cas ha sigut triada per l’atzar: la sort de trobar-me un exemplar de La innocent ("Premi València de Literatura", Diputació de València, 1995) al fons dels papers a un mercat de vell. La novel·lista —i poetessa i...