Entrades

Qüestió de Martes?

Imatge
  És recurrent i fàcil de comprovar. En qualsevol mercat (abans del mal víric) o en les plataformes digitals de venda de segona mà sovint s’oferten lectures de llibres prescrits — profe , és obligatori?— a l’institut. Fa la impressió com si es pensara escolta per a què vull eixe trasto? Això ja fa temps que ho vaig aprovar. Hale, ara ho pujaré al Wallapop! Res més lluny de la realitat: als centres educatius la literatura està enllaçada a la prescripció facultativa del docent. O pitjor encara: s’entén com una part del currículum de les assignatures de llengües. Anem errats de comptes, doncs.  Hauria de ser un contingut transversal de totes les assignatures. Quan l’alumnat no entén un paràgraf d'un problema de matemàtiques, quan no sap què signifiquen les instruccions d’un experiment químic o quan no és capaç de desxifrar la informació de conceptes biològics succeeix (també) per la manca de treball en la comprensió escrita Per sort, però, el debat utilitat/ inutilitat (i ja no en
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Ricard Sanmartí: "Ressonàncies de l'Alguer" #17

Imatge
És una obvietat, però cal recordar-la. Si la llengua i la cultura valencianes van sobreviure a la repressió de la postguerra, a la llarga nit del franquisme, fou per l'ús popular de l'idioma i per l'aportació decidida de valencianistes encorajats. Per sort, comptem amb estudis que ho posen en relleu. Entre ells, Santi Cortés i Faust Ripoll han estudiat pregonament el context de postguerra al País Valencià. De més a més, darrerament ha vist la llum el llibre sobre Nicolau Primitiu d'Alaitz Zalbidea, però també hi ha hagut aportacions a la redor del tema com ara l'article de Kristin Suleng a la revista Lletraferit , "Emili Gómez Nadal, el valencianisme discret de l'exili" o també a Eldiario.es , "Emili Gómez Nadal, imprescindible en la memòria", de Francesc Pérez Moragón. Escapbussats en aquell context, sense dubte, un altre patrici que sostingué l'edifici fou Ricard Sanmartí Bargues. Va nàixer a València l'any 1888 i va morir
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Montserrat Roig, "L'agulla daurada", #16

Imatge
Pot ser que siga per l'època de reclusió, però el temps ens està donant oportunitats, entre elles, viatjar. Efectivament, sense eixir dels barandats de casa. Al cap i a la fi, “el viatge fora de casa no es basa només en la fascinació per l’inconegut, sinó que té hores de tedi i de nostàlgia”, ja que observem paisatges, però també el pensament: “Viatjar no és solament una acumulació de coneixements i d’experiències, que sovint són tan desordenats i confusos com els que vius a casa, sinó també una necessitat de fer dissabte general del món immediat i conegut”. Fent dissabte de la prestatgeria, em vaig trobar aquest llibre de Montserrat Roig (1946-1991) comprat a un antiquari. En 1985 va escriure L’agulla daurada , una obra en què relata el viatge a la URSS que realitzà a primeries dels anys huitanta. En aquell context contemporani resulta del tot atractiu la personalitat de l’autora a tall de notes preliminars: “Si espereu llegir llibre sobre el paradís soviètic
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Manel Pitarch: "Poemari per a ociosos" #15

Imatge
Aquesta crisi, que ja dura una quinzena, inevitablement dona ales a l'art. Ni en som els únics ni en som els primers. Ahir mateix, dissabte 28/3/20, el sucós programa radiofònic, Gravetat Zero d'À Punt , ens acostà diversos exemples. Vicent Usó, que n'és col·laborador amb la secció "Galerades", va resseguir obres literàries entorn del confinament. El nostre cas més reeixit és l'escriptura de l'obra l'Espill (1460), ja que el metge Jaume Roig va fugir de València per la pesta i es va confinar sobretot a Callosa d'En Sarrià. Segles després, tal com ens ha acostat Enric Balaguer , en 1942 quan l'exèrcit nazi ocupava França, el poeta Paul Éluard (pseudònim de Eugène Grindel) escrigué el poema "Llibertat", en el qual a partir dels elements del record i de la matèria viva aplega un univers que reclama per sentir-se lliure: "En el trampolí de la meua porta, en els objectes familiars, en el foc glorificat. Escric el teu nom.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Vicent Usó: "La retratista d'ànimes" #14

Imatge
Isc al balcó cada matí quan m'alce  Alçar les persianes és el primer símbol de vida. Després d'una setmana de confinament, viatge cada volta amb més vivesa. Braçat al balcó, quan tot és completament desert, sol anar i tornar a Romania. Fa uns quants anys viatgí a aquell país ignot i alhora bell. Sovint retorne als paisatges que vaig divisar entre la ciutat de Craiova i la capital Bucarest.  En obrir-se el matí, mentre veig i escolte la quietud del carrer, el record de la retina em retorna a aquelles grans extensions de terreny  només alterades per les vies del ferrocarril. Pot ser que ara siga el moment en què ens adonem que el planeta no sols és nostre i que som més que una part dels éssers vius que hi habiten.  Igualment succeeix amb el progrés tecnològic. Aquesta situació extraordinària tots els dies ens socarra la bateria dels telèfons a través de la sobreexplotació d'informació. Per agafar-ne perspectiva sempre ens quedarà la història. Aquesta setmana he r
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Carmelina Sánchez-Cutillas: "Matèria de Bretanya" (I) #13

Imatge
"Els viatgers del poble" (I) Ha aplegat la Pandèmia del virus Covid-19. L'òptica dels humans és impostora. Fa com si es preocupara quan veu tragèdies a través de pantalles i, al mateix temps, fixa la vista recta i obsessiva quan el problema el té ben acostat. Sembla com si estiguera preparat, però si recordàrem l'apunt anterior, la situació s'ha agreujat i s'ha tallat el "trànsit". El poeta Clapés giravoltava entorn del temps i, ara, entenem que Caront també aplega a les terres de secà, però nosaltres mateixos som aigua i Caront. L'entrada de hui hauria hagut de ser completament diferent. Hauria tret del caixó un dels llibres que em vaig trobar i la novel·la que més ganes tenia de comentar: Matèria de Bretanya (1976) de Carmelina Sánchez-Cutillas, Escriptora de l'Any 2020 per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.  Hauria aprofitat aquesta entrada per a parlar de la visita a Altea (poble caminat per l'escriptora) on el
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Antoni Clapés: "Trànsit" #12

Imatge
Totes les setmanes acudim a l'Agència de Viatges, "Eternitat". Ens hi fan descompte. La responsable, que ens coneix, sempre ens hi rep amb un somriure i, acte seguit, després de passar-hi la targeta bancària o de fer clic amb el mòbil, ens envia un correu electrònic --per no malgastar paper-- on ens hi detalla les claus per accedir als dies. Som esclaus del temps? Trobe que ens hem convertit en consumidors de l'instant, de la facilitat. Avancem decididament cap a objectius concrets i pròxims i no mirem als costats. Pense que hem de saber mirar de reüll, però no per desconfiança --que també-- sinó per panoràmica.  Llegir Trànsit , d'Antoni Clapés i Flaqué (1992) et porta una cascada de pensaments, de la mateixa manera que cauen i s'escolen els seus versos del buit dels ulls al crani. Aquest exemplar, que vaig recollir d'un mercat drapaire, resulta una porta mitjanament oberta cap al no-res; podria ser, de fet, el local llogat de l'Agència de V
Publica un comentari a l'entrada
Més informació